Hem arribat al final!

Aquest és el moment de fer recompte de tot allò viscut i après durant aquesta experiència. Hem de dir que ha estat una experiència amb la qual hem pogut aprofundir en el procés de divulgació de la ciència a l'aula.

Per tal de poder establir un vincle més proper amb els conceptes que volem ensenyar als nostres alumnes és important establir un procés de reflexió sobre el QUÈ?, és a dir allò que desitgem que els nostres alumnes interioritzin. Per aconseguir esbrinar què cal ensenyar és important conèixer els interrogants que els nens i nenes es formulen envers què està passant o què estan observant. La valoració dels interrogants ens ajudarà com a mestres conèixer què és el que els porta a preguntar-se (idees prèvies) i què és el que desconeixen o desitgen aprendre. 

Aquesta necessitat d'establir un diàleg i/o conversa entre el què el nen o nena sap amb allò que vol aprendre era essencial que ho visquéssim amb primera personal degut que ens era una forma de plantejament del què ensenyar a la qual no estàvem acostumats. Consegüentment, aquest fou un dels principals reptes del nostre treball. 

Inicialment, cal dir que ens preguntàvem molts aspectes (ja què la majoria dels membres del grup desconeixien molts temes dels éssers vius que cuidàvem), la qual cosa ens portava a recórrer moltes vegades a una font més científica o teòrica i deixàvem de banda les experiències pràctiques o coneixements previs que tots disposàvem.

Després, a mesura que vam anar desenvolupament el nostre treball, vam poder establir converses tot combinant coneixements font d'una experiència pràctica o vivencial, com per exemple la dissecció d'una sardina, o tot el que anava succeint a la nostra peixera. A més, incorporàvem el diàleg que ens portava a recórrer a un coneixement font d'unes idees prèvies ja existents però que prèviament ens calia ordenar i relacionar amb tot el que estàvem aprenent-investigant. En alguna ocasió reforçàvem el nostre diàleg o conversa amb fonts més teòriques. Era important a la vegada establir un vincle de similitud-diferència amb nosaltres com a éssers humans i els éssers vius que estàvem cuidant, els peixos.  

Per acabar, ens agradaria concloure aquest bloc tot dient que com a grup estem molt contents de la feina feta i de l'organització que hem agafat. Tots els membres del grup hem treballat molt a gust. Ens ha estat una tasca de gran aprenentatge i sobretot de reflexió sobre el QUÈ cal ensenyar i el COM, mitjançant un diàleg intern i col·lectiu per aconseguir l'objectiu final: L'APRENENTATGE. 

Roger Bros, Xènia Colom, Mònica Marquilles, Helena Insenser, Marta Salvadó  i Albert Valldosera. 

El filtre no funciona!

Per sorpresa nostra hem rebut notícies que el filtre de la nostra peixera s'ha espatllat. Abans de posar-nos a pensar què feiem, ens van sorgir dubtes sobre la necessitat d'aigua neta, és a dir, per què necessiten aigua neta? És important que l'aigua estigui bé? Què passa si no en tenen?

 Un dels problemes que podria comportar tenir l'aigua bruta seria la obstrucció de les brànquies dels peixos, fent que aquests morin.

D'aquesta manera vam recordar quin tipus d'aigua coneixem i quins passos calen per obtenir aquesta aigua. El primer que teniem present és que l'aigua que surt de l'aixeta els hi podem donar als animals ja que conté varis components que no són bons pels peixos,. És per això que prenem mesures a l'hora de canviar-la. Hem estat controlant la temperatura i hem disposat d'un escalfador per si calia modificar-la. Per tant les condicions en les que estan els peixos han de ser constantment regulades.

Tota aquesta feina, es manté gràcies al filtre, que evita que els residus dels pròpis peixos, brutícia que cau a l'acuari o restes de menjar no desestabilitzin l'equilibri de l'acuari. Però, com ho fa?

Aquest dibuix explica com un filtre d'aquari funciona. Les parts són bàsicament les mateixes que en el nostre:

Trobem que l'aigua entra per un tub dins del filtre, a continuació passa pel material que filtra (A,B o C) que poden ser pedres, esponges, algues o altres materials, i finalment l'aigua neta torna a la peixera.

Amb el filtre ja espatllat ens ha sigut necessari prendre una decisió ja que els peixos no podien viure en condicions òptimes en aquella peixera. La professora ens va donar tres possibilitats:

La primera era comprar un filtre nou el més aviat possible per a substituir l'espatllat (podria comportar la mort dels peixos ja que l'aigua seguiria estant contaminada. L'altra opció era emportar-nos els peixos a casa i donar per finalitzada la observació; o bé donar-li a la Isabel, la senyora de la neteja, que tan bé ens els havia cuidat durant la nostra estada a les pràctiques.

Finalment hem optat per a entregar-li a la Isabel perquè cap de nosaltres tenia a disposició una peixera a casa seva o, simplement, no podria efectuar un bon manteniment i cura dels animals.

Sistemes respiratoris: dels pulmons a les brànquies

Després de resoldre totes les preguntes sobre la respiració del peix, tot i saber que respiren de manera similar a la nostra, hem volgut aprofundir-hi una mica més i saber les diferències entre els pulmons i les brànquies.

Els pulmons

La respiració és el procés pel qual es produeix l'intercanvi de gasos: oxigen i diòxid de carboni. Quan sentim la necessitat de respirar (procés involuntari) els nostres pulmons s'inflen, omplint-se d'oxigen de l'exterior. L'aire entra pel nas i es nateja gràcies a la mucosa nasal i als pèls que hi ha dins de les foses nassals per evitar que entrin partícules de pols. Després l'aire passa per la faringe, va a la laringe i a la tràquia. Tot seguit, l'aire es divideix als bronquis que el condueix cap al pulmó del dret o l'esquerra. Cada bronqui es divideix en tres lòbuls en el cas del pulmó dret i en dos en el cas del pulmó esquerra. Les ramificacions es van fent cada vegada més petites fins que l'aire acaba en unes petites bosses: els alvèols. Aquests estan formats per unes membranes molt fines en les quals es produeix l'intercanvi de l'oxigen i CO2.
Cal dir que en el nostre cas, els pulmons només es troben a la caixa toràcica de l'organisme a diferència de les brànquies que poden estar dins l'animal o fora d'aquest. I a més a més, les dimensions dels pulmons varien. El pulmó dret és més gran que el seu homòleg esquerre degut a l'espai que ocupa el cor.

Les brànquies

La forma que tenen els peixos de respirar és molt similar a la nostra, però el seus sistema respiratori és molt diferent al nostre.  Per començar, les brànquies poden ser internes o externes, això significa que estan protegides dins del cos de l'animal o són fora en contacte amb l'aigua. Els peixos agafen l'aigua amb la boca i l'"empassen"  fins a arribar a les brànquies. En el cas que siguin brànquies externes no és necessari perquè l'aigua flueix automàticament entre les brànquies. Quan l'aigua s'escorre per les brànquies es produeix l'intercanvi d'oxigen nou pel CO2 sobrant. 

Pel que fa a la morfologia d'aquestes, són estructures laminars molt primes i vascularitzades, agrupades en arcs ossis anomenats arcs branquials. De cada arc branquial surten dues files de filaments branquials i cada filament porta una sèrie de laminetes branquials on té lloc l'intercanvi de gasos.

És una cria?

Al final de la dissecció que vam realitzam vam descobrir una  petita cosa de la mida d'una llentia quan vam pressionar el conducte que comunicava boca amb la cloaca. En el primer moment, vam pensar que potser es tractava d'una cria, però no ho veiem del tot clar, ja que no s'hi acabaven de definir les diferents parts.

Així, Allò és tractava d'una cria? Per molt que intentéssim observar-ho meticulosament  érem incapaços de poder apreciar-ho degut a les mides tan reduïdes que tenia.

Sabíem que els Guppies són ovovivípars, és a dir que els ous romanen a l'interior de la femella fins al moment de l'expulsió en què surten els peixos directament. Per això, vam pensar que potser les sardines podien reproduir-se de manera semblant.

Al principi pensàvem que tots els peixos eren ovípars, tal com ens havien ensenyat a l'escola. Ens va sorprendre el cas de l'espècie Guppie i ens vam començar a plantejar quins altres animals eren ovovivípars. Investigant, vam descobrir que les serps i els taurons també ho són.

En aquest moment ens vam enrecordar que si existeixen fecundacions internes,segurament també n'hi ha d'externes en els peixos i vam voler investigar sobre aquestes. Quan ho vam parlar, no acabàvem de veure clar com es podrien produir perquè malgrat fos externa, hi havia d'haver fecundació. Ens pensàvem que seria gairebé igual, però que enlloc d'introduir res dins la femella, el mascle expulsaria esperma i la femella òvuls i a fora s'ajuntarien. Després vam buscar informació i, com mostra el quadre, no anàvem gens desencaminats.

Aquest seria el procés:

A més a més, volíem descobrir les similituds entre la reproducció dels Guppies i la nostra. Ja que els peixos romanen dins la femella, podríem trobar-ne força semblances. Mentre conversem ens qüestionem si mentre són dins la femella, aquesta els alimenta a partir del seu aliment, si els dóna algun altre nutrient, en definitiva, si estan connectats. Contràriament també ens sorgeix la possibilitat que el cos de la femella sigui simplement un lloc segur per als ous, però que no actuï de cap manera amb aquests, simplement els "guardi". També ens vam preguntar on s'estaven les cries durant el període de gestació, si hi havia alguna mena de placenta. Vam pensar que potser podia ser aquella bosseta que havíem trobat durant la dissecció.

L'alimentació

A partir de l’experiència viscuda amb la dissecció d’una sardina se'ns van aparèixer una sèrie de preguntes pel que fa el procés d’alimentació d’aquests.

-Quin és el recorregut que fa el menjar des que entra per la boca del peix fins que els excrements són expulsats?

Vam creure que segurament seguia un recorregut semblant al del humans (boca- esòfag- estómac- intestí prim- intestí gros i anus) Davant d’aquest dubte vam observar amb més atenció la sardina amb totes les seves parts. La boca començava amb una gran llengua que seguia amb un conducte que enllaçava la boca amb una mena de bossa ( que creiem que era l’estómac) acompanyada d’una altra petita bossa, la qual no vam saber identificar.  

A partir d’aquest dubte se’ns va ocórrer que potser es tractava del lloc on és produïen les cries o que es podia tractar del fetge. Després de tot això, vam optar per buscar informació sobre el tema.

A partir d’aquesta imatge vam poder descobrir que es tractava del fetge. A més a més vam identificar altres òrgans que havíem observat i que no els identificàvem com el cor.

Vam veure també que des de l’estómac sortia una mena de conducte (intestí) fins arribar a la cloaca, orifici pel qual els peixos excreten. Curiosament ens adonem que és el mateix orifici pel qual neixen les cries ( ho vam aprendre durant l’observació de la reproducció dels nostres peixos).

Aleshores, vam continuar examinant la sardina disseccionada i vam descobrir que si pressionàvem el conducte que comunicava la boca i cluàca en sortien excrements. També cal destacar que ens va semblar trobar una petita cria a la part final del conducte però no vam poder acabar de descobrir de què es tractava.

cloaca de la sardina

Fins aviat!

La respiració

Com ja hem esmentat en l'entrada anterior, quan vam fer la dissecció ens van sorgir diverses preguntes, moltes d'aquestes relacionades amb la respiració. Observant detalladament vam veure que tenen unes petites fosses nassals, per a què serveixen si ja tenen brànquies?

Vam deduir que segurament serveixen per filtar bé l'aigua i l'oxigen que posteriorment anirà cap a les brànquies. Per una part ens semblava que no tenia gaire sentit, ja que sempre hem pensat que l'únic lloc pel qual respiren són les brànquies, però ens va sorprendre veure petits forats al cap just adalt de la boca.

Ens vam documentar i vam descobrir que en la majoria dels peixos, com és el cas del que vam disseccionar, tenen dues fosses nasals sobre la boca formades per dos orificis, un anterior per on entra l'aigua i un posterior per on hi surt. Aquests orificis però, no comuniquen amb la caviat bucal, ja que només tenen una funció olfactiva, no serveix per respirar. Per tant, vam poder comprovar que la nostra hipòtesi no era certa. Un cop resolt el dubte, vam voler saber més i ens vam qüestionar com respiren per les brànquies. Tot i tenir brànquies, no necessiten tenir pulmons? 

Com ara  ja sabíem que les fosses nasals no tenien res a veure amb l'aparell respiratori, vam deduir que, haurien de ser-ho en cas  que tinguessin pulmons ja que d'alguna manera hauria d'entrar l'aire i anar a parar fins als pulmons. A més a més, vam suposar que els dos orificis no filtarien del tot bé l'aigua i que la respiració del peix, per tant, resultaria impossible. De manera que, vam suposar que necessiterien les brànquies per tal que poguessin realitzar la respiració. Un cop aclarit aquest concepte vam voler saber més sobre com és aquest procés. A partir de la nostra documentació vam poder veure que els peixos respiren l'oxigen que hi ha dissolt en l'aigua de  la següent manera:

1- Aquest gas entra per la boca

2- L'aigua es filtra per les brànquies que són unes làmines roges situades en clivelles de la faringe. Les brànquies estan recorregudes per vasos sanguinis. L'oxigen de l'aigua passa a la sang, i el diòxid de carboni del cos passa a l'aigua.

3- Un cop filtrada, l'aigua torna a l'exterior del cos del peix.

L’aire està format principalment per nitrogen (78%) i oxigen (21%). A més a més, hi ha altres gasos (diòxid de carboni, butà, heli...) que ocupen  l’1% restant. Ens vam preguntar si l’aire que els éssers vius inspirem i l’aire que expirem és ben bé el mateix. La resposta és negativa. L'aire que inspirem té més proporció d’oxigen que el que expirem; en canvi, l’aire que expirem té més proporció de diòxid de carboni que el que inspirem. 

Amb tot això, els alumnes haurien d’anar a parar a conèixer la respiració cel·lular. Les cèl·lules necessiten oxigen per combinar-lo amb la glucosa i obtenir energia; el diòxid de carboni produït dins de la cèl·lula s’ha d’alliberar a fora. Per transportar oxigen dels pulmons a totes les cèl·lules de l’organisme i eliminar-ne el diòxid de carboni és imprescindible el sistema circulatori que funciona gràcies als batecs del cor.

Dissecció del peix!

Quan vam descobrir que les cries dels nostres peixos sortien per la cloaca, vam voler saber més a fons quina era la constitució dels peixos. Per tant vam decidir fer una dissecció d'un peix.

A continuació adjuntem un vídeo amb les fotos de la sessió:

Mentre fem la dissecció ens adonem que només hi ha una via de sortida a part de la boca, la cloaca, i veiem que pel mateix lloc on surten els excrements dels peixos és per on sortiran les cries.

Descobrim que el peix té com una mena de barba però no n'acabem de descobrir la utilitat, així com també observem el gonopodi, del qual ja n'havíem parlat en l'entrada de la reproducció.

A més a més, ens fa la sensació de trobar un ou a dins del peix disseccionat, però tampoc no en traiem l'aigua clara, perquè no sabem exactament quina és la forma dels ous.

També, ens sorgeixen moltes preguntes pel que fa a l'alimentació i a la respiració que us presentarem en la pròxima entrada.

Fins aviat!